He de reconèixer que no m’agrada la societat on visc. Podria enumerar molts factors que em causen aquesta insatisfacció. Suposo que amb uns quants un ja se’n pot fer a la idea. Citaré, per exemple, l’individualisme, la competitivitat (en el pitjor sentit de la paraula), el passotisme… Em preocupa que una societat que durant la major part del segle XX va ser exemplar ara hagi vist en primera persona un canvi de valors tan radical. Podem recordar que el mateix Chomsky ha parlat algun cop del cas de Barcelona com l’únic on s’ha donat un anarquisme pur, el més acostat a l’ideal segons ell, en el món contemporani. O el cas de la vaga de tramvies, l’any 1951 (què ha de passar, actualment, amb els”serveis” que tenim?). O, per situar-nos més a prop en el temps, el cas de l’Assemblea de Catalunya, un moviment popular que generava il·lusió i esperança. I ara, trenta anys més tard, on ha quedat aquesta esperança?
No m’interessa tant descriure el que no em deixa sentir a gust aqui i avui, sinó les causes que ens han portat fins aquí. Chomsky escrivia:
Destruir l’esperança és un projecte d’importància crucial. I certament tots els canvis socials, totes les revolucions, totes les vagues, mobilitzacions, etc., s’han fet amb la gasolina de l’esperança. L’esperança és allò que fa que l’ésser humà sigui capaç de morir literalment per un ideal. Fins i tot en les condicions més adverses de falta de les llibertats més bàsiques, tortures i repressió, l’existència de l’esperança ha fet sobreviure moltes persones confiant en un futur més d’acord amb els propis ideals.
Jo estic convençut que els factors que citava succintament a l’inici no són altra cosa que el resultat de l’aplicació de plans destinats a assolir exactamentaixò: destruir la nostra esperança. Tothom critica, tothom veu que les coses no van, però ningú fa res, no tenim l’esperança imprescindible que ens pugui fer agents de canvis. Algun cop fins i tot veig concerts alternatius en els quals els cantants i el públic critiquen severament el sistema. Però me’ls miro, i no puc deixar de pensar que justament aquests grups són part d’aquest mateix sistema, i que la seva funció és servir de bàlsam: aconsegeuxien que tota aquesta gent després se’n torni a casa havent buidat el pap, ja no hi ha necessitat de canviar res…
Però, per mi, el cas més destacable ha estat l’abstenció, les persones que per diversos motius no vam anar a votar. Aquí pretenc explicar d’una forma una mica més organitzada els meus motius per a l’abstenció. Bàsicament crec que la democràcia, tal com l’entenem actualment, facilita que les persones més implicades a nivell social no tractin els temes realment importants (com ara les hipoteques, l’habitatge, problemes laborals, etc.). En comptes d’això, el debat polític ens situa en un context dialèctic que ens porta a discutir una i altra vegada sobre temes viscerals, com la pretesa distinció esquerra/dreta, l’homosexualitat, la religió, la immigració, la llengua, el nacionalisme, etc. Temes que és difícil d’abordar des d’una perspectiva racional, i que permeten generar un debat indefinit, tan indefinit com estèril.