Frustració

He de reconèixer que no m’agrada la societat on visc. Podria enumerar molts factors que em causen aquesta insatisfacció. Suposo que amb uns quants un ja se’n pot fer a la idea. Citaré, per exemple, l’individualisme, la competitivitat (en el pitjor sentit de la paraula), el passotisme… Em preocupa que una societat que durant la major part del segle XX va ser exemplar ara hagi vist en primera persona un canvi de valors tan radical. Podem recordar que el mateix Chomsky ha parlat algun cop del cas de Barcelona com l’únic on s’ha donat un anarquisme pur, el més acostat a l’ideal segons ell, en el món contemporani. O el cas de la vaga de tramvies, l’any 1951 (què ha de passar, actualment, amb els”serveis” que tenim?). O, per situar-nos més a prop en el temps, el cas de l’Assemblea de Catalunya, un moviment popular que generava il·lusió i esperança. I ara, trenta anys més tard, on ha quedat aquesta esperança?

No m’interessa tant descriure el que no em deixa sentir a gust aqui i avui, sinó les causes que ens han portat fins aquí. Chomsky escrivia:

Destruir l’esperança és un projecte d’importància crucial. I certament tots els canvis socials, totes les revolucions, totes les vagues, mobilitzacions, etc., s’han fet amb la gasolina de l’esperança. L’esperança és allò que fa que l’ésser humà sigui capaç de morir literalment per un ideal. Fins i tot en les condicions més adverses de falta de les llibertats més bàsiques, tortures i repressió, l’existència de l’esperança ha fet sobreviure moltes persones confiant en un futur més d’acord amb els propis ideals.

Jo estic convençut que els factors que citava succintament a l’inici no són altra cosa que el resultat de l’aplicació de plans destinats a assolir exactamentaixò: destruir la nostra esperança. Tothom critica, tothom veu que les coses no van, però ningú fa res, no tenim l’esperança imprescindible que ens pugui fer agents de canvis. Algun cop fins i tot veig concerts alternatius en els quals els cantants i el públic critiquen severament el sistema. Però me’ls miro, i no puc deixar de pensar que justament aquests grups són part d’aquest mateix sistema, i que la seva funció és servir de bàlsam: aconsegeuxien que tota aquesta gent després se’n torni a casa havent buidat el pap, ja no hi ha necessitat de canviar res…

Motius per a l’abstenció

Després de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya i als ajuntaments el que a mi em va quedar clar és que moltes persones no han trobat en aquest sistema polític una expressió de la seva voluntat en un partit polític, tal com seria esperable d’acord amb el sistema polític vigent.

I això ho dic simplement analitzant per sobre els resultats: mai hi havia hagut en unes eleccions un percentatge de vots en blanc tan alt, sinó que els nuls també han augmentat i en general tots els partits extraparlamentaris han augmentat.

Però, per mi, el cas més destacable ha estat l’abstenció, les persones que per diversos motius no vam anar a votar. Aquí pretenc explicar d’una forma una mica més organitzada els meus motius per a l’abstenció. Bàsicament crec que la democràcia, tal com l’entenem actualment, facilita que les persones més implicades a nivell social no tractin els temes realment importants (com ara les hipoteques, l’habitatge, problemes laborals, etc.). En comptes d’això, el debat polític ens situa en un context dialèctic que ens porta a discutir una i altra vegada sobre temes viscerals, com la pretesa distinció esquerra/dreta, l’homosexualitat, la religió, la immigració, la llengua, el nacionalisme, etc. Temes que és difícil d’abordar des d’una perspectiva racional, i que permeten generar un debat indefinit, tan indefinit com estèril.

La democràcia formal legitima tot el sistema polític, aquest que el mateix Chomsky explica que ens converteix en espectadors d’un gran teatre on els nostres polítics i els qui ells han nomenat a dit gestionen els diners que ens han recaptat a la força, diners que cada cop són més, i sense cap possibilitat de control real per part nostra.

Per posar-ho d’una forma succinta (cada punt mereixeria un text llarg específic per a ell) enumero els que per a mi són els principals problemes de la nostra democràcia, i que són el motiu pel qual jo no vull assistir a les urnes:

1. llistes tancades
2. inexistència de consultes populars vinculants
3. sistema de finançament de partits
4. llei D’Hont
5. llei de partits
6. negligència dels vots en blanc
7. les circumscripcions electorals

De cadascun d’aquests temes se’n pot parlar a bastament. Però es pot argumentar fàcilment que tal com és aquest sistema polític nostre, difícilment el sistema de partits canviarà. És molt difícil que un partit nou entri al Parlament, malgrat que aquest cop ha passat, però és un fet gairebé insòlit. Vivim en la il·lusió d’una alternança política, però jo no veig que hi hagi una alternança política real amb els partits presents als Parlament, després d’analitzar detingudament la informació que ens han fet arribar. Canvien certes formes, algunes polítiques, però us asseguro que els bancs cada any continuaran multiplicant els seus comptes de resultats.

Tot això em porta a pensar que jo no vull participar en aquest joc. Anar a votar és legitimar-lo, i jo no vull que es faci en nom meu mantenir tota aquesta classe política que ens escura les butxaques, que ens controla, que desconfia de nosaltres, que crea unes lleis per perpetuar-se i evitar l’alternança real, i que gestiona els nostres recursos d’aquesta manera tan -com a mínim- ineficaç.