Frustració

He de reconèixer que no m’agrada la societat on visc. Podria enumerar molts factors que em causen aquesta insatisfacció. Suposo que amb uns quants un ja se’n pot fer a la idea. Citaré, per exemple, l’individualisme, la competitivitat (en el pitjor sentit de la paraula), el passotisme… Em preocupa que una societat que durant la major part del segle XX va ser exemplar ara hagi vist en primera persona un canvi de valors tan radical. Podem recordar que el mateix Chomsky ha parlat algun cop del cas de Barcelona com l’únic on s’ha donat un anarquisme pur, el més acostat a l’ideal segons ell, en el món contemporani. O el cas de la vaga de tramvies, l’any 1951 (què ha de passar, actualment, amb els”serveis” que tenim?). O, per situar-nos més a prop en el temps, el cas de l’Assemblea de Catalunya, un moviment popular que generava il·lusió i esperança. I ara, trenta anys més tard, on ha quedat aquesta esperança?

No m’interessa tant descriure el que no em deixa sentir a gust aqui i avui, sinó les causes que ens han portat fins aquí. Chomsky escrivia:

Destruir l’esperança és un projecte d’importància crucial. I certament tots els canvis socials, totes les revolucions, totes les vagues, mobilitzacions, etc., s’han fet amb la gasolina de l’esperança. L’esperança és allò que fa que l’ésser humà sigui capaç de morir literalment per un ideal. Fins i tot en les condicions més adverses de falta de les llibertats més bàsiques, tortures i repressió, l’existència de l’esperança ha fet sobreviure moltes persones confiant en un futur més d’acord amb els propis ideals.

Jo estic convençut que els factors que citava succintament a l’inici no són altra cosa que el resultat de l’aplicació de plans destinats a assolir exactamentaixò: destruir la nostra esperança. Tothom critica, tothom veu que les coses no van, però ningú fa res, no tenim l’esperança imprescindible que ens pugui fer agents de canvis. Algun cop fins i tot veig concerts alternatius en els quals els cantants i el públic critiquen severament el sistema. Però me’ls miro, i no puc deixar de pensar que justament aquests grups són part d’aquest mateix sistema, i que la seva funció és servir de bàlsam: aconsegeuxien que tota aquesta gent després se’n torni a casa havent buidat el pap, ja no hi ha necessitat de canviar res…

Internet

S’ha escrit molt sobre què és Internet i sobre què serà. Els qui més, fa deu-dotze anys que hi estem connectats, i ara, tan poc temps després, sembla mentida com Internet s’ha integrat a les nostres cases, al nostre lleure, a les feines… a la nostra vida! Costa d’imaginar un negoci en el qual la informàtica i Internet no hi tinguin cap relació. Internet és a tot arreu, i com més anem, més.

És prou sabut que els qui realment tenen poder es miren Internet amb uns ulls molt deferents dels nostres. La possibilitat de ser a tot arreu, de controlar-nos i de saber què fem i què pensem és molt temptadora. Quan explico això, molta gent em respon que pel que té al seu ordinador, no hi fa res, perquè realment consideren que no tenen res a amagar. Però hi ha qui sí que està interessat a saber què hi tenim. Se sap que Windows deixa forats expressament per permetre des de fora el control. Se sap que hi h xarxes (com la ja famosa Echelon) que ens espien i llegeixen tots els missatges de correu que circulen. Cada cop més, els governs mostren més tendència a controlar-nos (DNI electrònic, guardar els registres de les trucades que fem, etc.).

Però Internet també té l’altre cantó. El cantó de ser una xarxa de moviments socials, alternatius, lliures. Jo avui puc crear una xarxa de persones en desacord amb qualsevol criteri oficial, per exemple en desacord amb el control social a què som sotmesos. Hi ha col·lectius que ja ho estan fent. Aquest cantó d’Internet és el que m’interessa a mi. I crec que cal ser bons coneixedors de les eines que tenim per poder fer que Internet sigui no tan una eina de control sinó una eina de llibertat.

Espero, des d’aquí, poder afegir el meu granet de sorra.